L'oïda és molt tímida. Treballa quan vol i es deixa portar per uns estímuls inconscients, però ella tímida comes, no podria treballar si no fos per la seva amiga anomenada la
memòria, sense ella l'oïda tindria un treball inútil. La memòria és queda amb les coses que més li enteresen i les més sorprenents. Ella és molt familiar i no li agrada ensenyar-se.
La
veu li pertoca treure cap enfora lo que la memòria guarda. S'encarrega de comunicar als altres que ella existeix. Aparentment és la més surt de totes tres, encara que sigui la que més triga. Les altres dues tenen la feina de magatzem. La veu és la part més exterior del pensament, utilitza la paraula per exterioritzar allò que guarden.
La veu és una fabricació físisca, no és pot tocar, solament és pot escoltar, ja sigui per el seu to o per lo que diu. Ella necessita d'un cos per a la seva existència, aquest és l'aparell fonador. La veu no necessita a ningú que faci més soroll que ella, encara que pot anar acompanyada d'uns moviments. Aquests són els
gestos de les mans. Les
mans són molt importants per al acompanyament de la veu. Tenim possibilitats d'expressió amb les mans que no cal que la veu ho expliqui.
Aquestes tres belletes a travès de lo que han escoltat, guardat i explicat, transmitiran històries diferents o iguals de les que ja habien escoltat abans. Això significa que les persones són diferents i alhora d'explicar una història pot ser que s'expliqui igual o diferent que a una altre, é a dir, una mateixa història pot ser explicada i entesa de diverses formes.